dimarts, 23 de desembre del 2014

Sunt lacrimae rerum

Pensava ara en el meu primer plor, el plor arrencat amb un copet a la natja de la criatura que jo era fa quaranta-cinc anys i noranta-dos dies, quan, acabada de néixer, un dimarts qualsevol, de bon matí, aprenia el trànsit brusc de l'aigua a l'aire, i desenganxava amb llàgrimes i crits aquella gran quantitat d'alvèols que romanien junts els uns als altres instants abans que jo plorés, que jo cridés. I penso en el meu darrer plor, de fa tot just poques hores, que era trist i desolat i ben lluny de la vida. Però del darrer plor al primer m'han vingut al cap les paraules de Virgili, aquell moment bellíssim en què diu "sunt lacrimae rerum", i, mentre me les repetia, com un rés silenciós, m'anava preparant per tornar a néixer en cada gota d'aigua que llisqui a partir d'ara per la galta. Només així, en el vers, se'm fondrà la pena. Com ha estat sempre d'ençà que sé llegir.