dimarts, 29 de juliol del 2014

Iridescència

Tres quarts de nou del matí. La petita xinesa del carrer fosc, poblat d'ànimes sinistres, fixa els seus ulls prims, d'ametlla tendra, en la pell de la bombolla de sabó que tot just acaba de fer. La pel·lícula fina, translúcida, exhibeix una superfície iridescent que el seu pensament de nena associa, amb vaguetat i alhora amb fascinació, a algun element familiar. L'ha vista abans en el nacre de la conquilla morta que l'àvia serva a casa com un tresor? O en el plomatge d'aquell ocell de nom estrany que un taxidermista va dissecar fa temps per oferir-lo a la mare a tall d'exvot? Potser només és el mineral, un entre molts, de la botiga de l'oncle, el que incomprensiblement mai no es ven tot i la seva bellesa? Passo pel seu costat i me les miro, nena i bombolla. Llum a l'iris en la penombra trista del Raval. Aigua de vida atrapada entre dues capes de molècules, en una esfera perfecta en què caps hidròfils i cues hidròfobes entaulen una lluita per mantenir intacta la bombolla o per fer-la esclatar. També jo m'enlairo, de puntetes, com si el vol, malgrat tot, fos possible, com si el color hagués de vèncer l'estalzí, la boca atrètica del llop. Una ferum d'orins imposa el seu regne, tot d'una. Combat fallit. El miracle ja no hi és, però hi ha estat. Uns segons només, però hi ha estat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada