dimarts, 23 de desembre de 2014

Sunt lacrimae rerum

Pensava ara en el meu primer plor, el plor arrencat amb un copet a la natja de la criatura que jo era fa quaranta-cinc anys i noranta-dos dies, quan, acabada de néixer, un dimarts qualsevol, de bon matí, aprenia el trànsit brusc de l'aigua a l'aire, i desenganxava amb llàgrimes i crits aquella gran quantitat d'alvèols que romanien junts els uns als altres instants abans que jo plorés, que jo cridés. I penso en el meu darrer plor, de fa tot just poques hores, que era trist i desolat i ben lluny de la vida. Però del darrer plor al primer m'han vingut al cap les paraules de Virgili, aquell moment bellíssim en què diu "sunt lacrimae rerum", i, mentre me les repetia, com un rés silenciós, m'anava preparant per tornar a néixer en cada gota d'aigua que llisqui a partir d'ara per la galta. Només així, en el vers, se'm fondrà la pena. Com ha estat sempre d'ençà que sé llegir.

 

dimarts, 29 de juliol de 2014

Iridescència

Tres quarts de nou del matí. La petita xinesa del carrer fosc, poblat d'ànimes sinistres, fixa els seus ulls prims, d'ametlla tendra, en la pell de la bombolla de sabó que tot just acaba de fer. La pel·lícula fina, translúcida, exhibeix una superfície iridescent que el seu pensament de nena associa, amb vaguetat i alhora amb fascinació, a algun element familiar. L'ha vista abans en el nacre de la conquilla morta que l'àvia serva a casa com un tresor? O en el plomatge d'aquell ocell de nom estrany que un taxidermista va dissecar fa temps per oferir-lo a la mare a tall d'exvot? Potser només és el mineral, un entre molts, de la botiga de l'oncle, el que incomprensiblement mai no es ven tot i la seva bellesa? Passo pel seu costat i me les miro, nena i bombolla. Llum a l'iris en la penombra trista del Raval. Aigua de vida atrapada entre dues capes de molècules, en una esfera perfecta en què caps hidròfils i cues hidròfobes entaulen una lluita per mantenir intacta la bombolla o per fer-la esclatar. També jo m'enlairo, de puntetes, com si el vol, malgrat tot, fos possible, com si el color hagués de vèncer l'estalzí, la boca atrètica del llop. Una ferum d'orins imposa el seu regne, tot d'una. Combat fallit. El miracle ja no hi és, però hi ha estat. Uns segons només, però hi ha estat.



dimecres, 16 de juliol de 2014

En la vertical de l'infinit

Passem de puntetes per la vida. Llisquem sobre la superfície de les hores com si, en comptes de seguir-se les unes a les altres i quedar enrere, irremissiblement perdudes, haguessin de ser-hi sempre, sense màcula, intactes, disposades en fila només per a nosaltres, per quan ens hi vulguem aferrar com l'heura al mur, i fer-les nostres. Però els dies no viscuts també ens els compten. I les paraules no dites. I aquella conversa que tot just ara saps que ja no podrà ser, perquè ell ja no hi sent, perquè ell ja no parla. I, mentre assages aquell canvi identitari radical que ha d'impedir que això torni a passar, coves l'esperança que l'encontre pugui esdevenir-se, no aquí, ni en tres setmanes, sinó en aquell espai profund i sense presses, inalterable, en què de grat o per força haurem d'estar aturats i hi haurà temps per a tot. Allà, en la fonda vertical de l'infinit, parlarem de llibres, i de com tots dos els estimàvem.

dilluns, 14 de juliol de 2014

Interferències

Un quart de vuit del vespre. Diumenge. Entrant per la Diagonal m'acull el llambreig d'un àlber, o del que sembla un àlber als ulls cansats del viatge, a la ment exhausta pel patiment de les darreres setmanes. De les fulles argentades d'aquest asfalt negre i calent a l'arbrat viu de ribera, a la nena que recorria les lleres fent bufar joncs, mirant-se al riu, mullant-se els peuets. Torno a casa i l'olor de la casa no és la de la meva casa d'ara, sinó la d'una altra casa que vaig conèixer de petita, i de jove, casa que ja no hi és i on els gargots a les parets eren permesos i celebrats, on el fumeral deixava la roba impregnada dies i dies i a la sala corrien i cantaven xiquetes, penjades totes del mateix gronxador. Reminiscències que arriben alhora convocades per una mena de pulsió nostàlgica inevitable. Fugida enrere, perquè l'ara tremola, perquè l'aquí és incert.

dijous, 10 de juliol de 2014

La inutilitat de la dansa

Persisteix la gavina en la cerca de l'amor. Sobre la teulada molla, assaja gestos, bat les ales, fa equilibris impossibles en una dansa frenètica i elegant alhora, juga amb l'aire i amb la pluja que minva, xiscla orgullosa, el bec amunt i el cos tes. Una altra l'esguarda des d'una distància prudent, que li basta, però, per saber que no és l'escollida. Plana per damunt seu i, finalment, se'n va. Hi renuncia o la rebutja? O és que, fet i fet, el triomf avui només pot ser per a la llum, aquesta llum de juliol color de préssec de vinya que ho enriveta tot i que em té palplantada, aquí immòbil, amb l'objectiu a punt? A punt de què? Ho saben, elles, que les estic mirant i que potser també en aquest esforç de percaçar el que passa hi ha una manera, primitiva i atàvica, de celebrar l'amor?





dimecres, 9 de juliol de 2014

Dos haikus inspirats

L'un, arran de la lectura del llibre Crònica de la cabana, de Kamo no Chômei (en traducció de Jordi Mas i publicat aquesta primavera per L'Art de la Memòria Edicions):

Moren a l'alba
i han nascut al capvespre,
homes, onades.
















L'altre, en conèixer el retorn de la Victòria de Samotràcia al Louvre:

Ales esteses
fenien l'aire, marbre
de triomfs pretèrits.




















Sempre la bellesa de l'efímer.